El Temps Posa Tothom al Seu Lloc: Una Reflexió sobre el Procés Independentista a Catalunya


Amb el pas dels anys, es fa cada cop més evident que el temps té una manera pròpia de deixar les coses al seu lloc. Aquesta reflexió resulta especialment pertinent quan analitzem les veritables raons que van portar partits amb una clara herència autonomista i sense vocació independentista a situar-se al capdavant d’un moviment que, en el seu moment àlgid, va canalitzar un sentiment independentista creixent a Catalunya.
La Gènesi d’un Sentiment Independentista

Moltes persones que no eren independentistes inicialment, com és el meu cas, van acabar formant part del moviment arran del maltractament sistemàtic per part de l’Estat espanyol. Les polítiques recentralitzadores, l’asfíxia financera i les constants ingerències en competències de la Generalitat van encendre una espurna que es va convertir en flama amb les retallades dels governs de Convergència i Unió, especialment en sanitat i educació durant la crisi econòmica del 2008. Aquelles retallades, liderades pel govern d’Artur Mas, van ser la gota que va fer vessar el got per a molts catalans, que van començar a veure en l’independentisme una manera de dir prou.
La Por dels Partits Autonomistes

Fins a aquell moment, els partits que s’havien beneficiat del sistema autonòmic —com Convergència i Unió o ERC— van veure perillar el seu control polític. Amb un sentiment independentista que creixia exponencialment entre la ciutadania, aquestes formacions van adoptar una estratègia que semblava més orientada a canalitzar i contenir el moviment que no pas a culminar-lo.

Artur Mas: El president que havia manifestat reiteradament que no era independentista va passar a ser la figura central del moviment sobiranista, convertint-se en un buc insígnia aparentment convençut. Però, cal recordar que, sota el seu mandat, no només es van dur a terme les famoses retallades, sinó que també es van prioritzar estructures de poder més properes al sistema espanyol que a una República Catalana.

ERC: Tot i tenir una llarga història, Esquerra Republicana mai havia fet passos reals cap a la independència. De fet, quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 1931, va ser dins d’una federació espanyola. En una entrevista emblemàtica de Josep Maria Xirinacs amb Àngel Casas al programa Àngel Casas Show de TV3, Xirinacs va revelar com ERC havia rebutjat la proposta de presentar una candidatura unitària dels partits independentistes, demostrant la seva resistència a trencar definitivament amb Espanya. Aquest vídeo, disponible a YouTube, és una mostra més de com certs partits han prioritzat el control polític sobre el progrés cap a la independència. (Pots veure aquest fragment aquí: youtube.com/watch?v=7RllYwlXHT…

Estratègies per Contenir el Moviment

Amb l’auge de l’independentisme, es van posar en marxa estratègies per desestabilitzar i dividir el moviment, amb actors tant dins com fora de Catalunya:

Ciutadans: Aquest partit va sorgir amb el clar objectiu de fer de contrapès i mobilitzar el vot unionista. Amb una forta promoció mediàtica i finançament de sectors poderosos, es va consolidar com una força antiindependentista.
La CUP: Tot i ser un partit sorgit des del moviment popular, sovint ha estat utilitzat com una eina per desestabilitzar el sobiranisme institucional. Les seves accions radicals i la seva manca de pragmatisme han contribuït a la divisió interna del moviment.
El Gobierno de Madrid: Paral·lelament, l’Estat espanyol va utilitzar tots els mecanismes al seu abast —des de la judicialització de la política fins a l’aplicació del 155— per frenar l’embranzida independentista. Això, combinat amb una estratègia de llarg termini per desgastar el moviment, ha portat al debilitament actual.

La Situació Actual

Avui, el moviment independentista està profundament fragmentat i lluny de l’unitat i la força que va assolir el 2017. Els interessos partidistes, la manca de lideratge clar i les lluites internes han portat el moviment a una situació que sembla un retorn al punt de partida. Mentrestant, els partits que van encapçalar l’onada independentista semblen haver-se acomodat novament dins del marc autonomista, deixant als ciutadans amb un sentiment de desengany profund.
Conclusió

El procés independentista, més enllà de les seves reivindicacions legítimes, ha estat manipulat tant per partits polítics com per interessos externs, convertint-se en un mirall de les contradiccions d’una societat que busca la seva llibertat però que ha estat dirigida per lideratges poc compromesos. El temps, sens dubte, ha deixat tothom al seu lloc, i les veritables raons que van portar a alguns partits a encapçalar aquest moviment cada cop són més clares: por de perdre el control i voluntat de mantenir-se dins del sistema que sempre els ha alimentat.