Fa pocs dies, el poble georgià ens ha recordat una lliçó que, com a catalans, no hauríem d’oblidar: la lluita per la llibertat no és una desfilada cívica ni una manifestació de bones maneres, sinó una batalla on cal determinació, sacrifici i, si cal, estar disposats a pagar el preu que sigui necessari.

Els catalans, durant anys, hem excel·lit en organitzar manifestacions multitudinàries i festives que han captivat el món. Hem omplert carrers amb somriures, banderes i cançons, sempre sota l’empara d’un civisme impecable. Però aquest civisme ha tingut un cost: la manca de contundència per fer valer les nostres aspiracions. Mentrestant, l’Estat espanyol ha continuat amb el seu espoli econòmic, la repressió judicial i policial, i l’ofec constant del nostre dret a decidir com a poble.

Quan mirem a Geòrgia, veiem un poble que no es resigna, que entén que la llibertat no es concedeix, sinó que es guanya. Han afrontat dictadures, guerres i pressions internacionals, i, malgrat tot, han persistit. Han entès que la lluita per la sobirania requereix no tan sols valentia sinó també accions decidides. Han sabut aixecar-se davant l’adversitat amb la fermesa d’un poble que no accepta menys que la seva llibertat plena.

A Catalunya, però, sembla que hem fet de la comoditat una virtut. Hem acceptat la repressió com un mal menor. Hem normalitzat que l’Estat espanyol ens espoliï milers de milions d’euros cada any, que les nostres infraestructures quedin relegades a un segon pla, i que la nostra llengua sigui sistemàticament atacada. I tot això ho hem fet amb una actitud resignada, gairebé esperant que un dia el món, per si sol, decideixi resoldre la nostra situació.

La lliçó georgiana és clara: per aconseguir allò que és nostre de dret, cal actuar amb decisió i fermesa. Cal assumir que la llibertat té un cost. No podem seguir pensant que la independència arribarà amb manifestacions a l’hora de berenar o amb accions que no pertorbin l'ordre establert. Perquè el mateix Estat espanyol, que ens nega constantment els nostres drets, no dubta a utilitzar tots els recursos al seu abast —legals o no— per mantenir-nos subjugats.

Si realment volem la independència, hem de deixar enrere la comoditat i assumir els riscos que comporta un veritable desafiament al sistema. Hem de plantar cara amb determinació i contundència, i fer entendre que, com els georgians, estem disposats a arribar fins al final. Només així podrem guanyar el respecte internacional i la capacitat de decidir el nostre futur.

La història no la fan els conformistes, sinó aquells que s’atreveixen a lluitar pel que creuen. La pregunta és: estem disposats els catalans a deixar enrere la por i la comoditat per assolir el que és nostre?