Introducció: L'any 2017 va marcar un punt d'inflexió en la història recent de Catalunya. La promesa d'una independència imminent, liderada per figures com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i altres, va omplir de fervor i esperances una bona part de la població catalana. Tanmateix, amb la perspectiva que ens dona el 2025, podem afirmar que moltes d'aquelles esperances es van basar en una gran dosi d'ingenuitat. Què vam malinterpretar? Quines lliçons hem d'aprendre d'aquell engany?

L'Engany de la Declaració d'Independència: Durant mesos, es va alimentar la idea que un referèndum unilateral portaria a una secessió real de l'Estat espanyol. La Declaració Unilateral d'Independència (DUI) va ser presentada com un acte solemne, però sense cap tipus d'efecte real. Els líders del Procés no havien preparat estructures d'estat, no comptaven amb un reconeixement internacional ni tampoc tenien un pla real per sostenir la independència davant la resposta de l'Estat.

La veritat és que molts catalans vam creure en un relat irreal, impulsat tant per la necessitat de canvi com pel caràcter emotiu i identitari del moviment. Però la realitat es va imposar: en lloc d'una república catalana, es va produir la intervenció de l'autonomia amb l'aplicació de l'article 155 i un desmembrament progressiu del moviment independentista.

L'Exili i la Presó: Màrtirs o Peons del Joc Polític?: Puigdemont i altres líders van optar per l'exili, mentre que Junqueras i altres es van quedar per enfrontar la justícia espanyola. Es va vendre el seu empresonament com un acte de sacrifici per la pàtria, però amb el pas del temps, hem vist com la política de pactes, els indults i les rebaixes penals han acabat sent part d'un joc més complex.

Els mateixos líders que ens van prometre la independència es van acomodar dins el sistema autonòmic i van seguir vivint de la política, mentre la frustració s'apoderava de la gent que els havia seguit amb fe cega. La ingenuïtat es va transformar en desengany i, per a molts, en desmobilització.

Les Lliçons d'Una Dècada Perduda:

Ara que som al 2025, és moment de treure conclusions:

La política és més que emocions: No n'hi ha prou amb la il·lusió i les grans proclames. Cal pragmatisme i estratègia realista.

Els líders polítics tenen interessos propis: Molts van utilitzar la independència per projectar les seves carreres personals sense assumir-ne les responsabilitats. Per avançar realment cap a un futur independentista viable, cal trobar líders compromesos de veritat i amb prou carisma per tornar a fer atractiva la idea que Catalunya pot ser independent.

Sense poder real, no hi ha canvi: La independència no es fa amb discursos ni referèndums simbòlics, sinó amb estructures d'estat i capacitat d'imposar-se en el terreny internacional. Aquest poder real implica que la ciutadania s'impliqui a títol personal, tot i sabent els costos que tot plegat pot comportar.

El moviment independentista ha de madurar: Cal deixar enrere la ingenuïtat i comprendre que, sense una estratègia real i efectiva, la independència serà sempre una quimera. Tot sembla indicar que la gent no vol la independència ni els cal. Molts d'ells dubten si tindrem un país millor del que tenim ara.

Conclusió
Mirant enrere, podem veure que el 2017 va ser una gran ficció col·lectiva, alimentada tant per l'esperança com per la manipulació d'uns líders que sempre van voler que tot fos una obra de teatre per amagar altres mancances i retallades, tant en drets com econòmiques. El 2025 ens hauria de servir per no repetir errors i per construir una visió política basada en fets, no en il·lusions.