Fa 500 anys, en el cor d'una Catalunya plena d'esperances i tradicions pròpies, va començar una història marcada per una ombra persistent, una serp que, amb un mos, va embolicar la llibertat d'un poble sencer. Aquesta serp, que molts identifiquen amb l'Estat espanyol, no va ser una entitat d'un sol instant, sinó una presència insidiosa que, amb el pas dels segles, ha anat enredant cada racó de la nostra cultura, política i identitat.

En aquells primers temps, la independència de Catalunya s'era forjat amb la passió d'una gent decidida, però la presa d'una gran oportunitat va canviar el rumb de la història. La serp, amb el seu art de seduir i ofegar, va començar a nodrir-se dels temors i les pors dels catalans. La seva arma no era només la força, sinó també la persuasió: prometre un futur millor, una il·lusió de pertinença que, en realitat, ocultava un preu molt alt.

Però, ¿per què, durant tot aquest temps, el poble no es va aixecar amb la fúria d'una revolta? La resposta es troba en el seu propi pes, en la càrrega d'una història plena de records amargs i llàgrimes. El poble català, atrapant-se en la roda del dolor i la resignació, no ha volgut, ni vol, ni voldrà desfer-se de la serp. L'acte de rebel·lar-se implicaria trencar amb un passat que, tot i ser dolorós, és també part de la seva identitat. El cost de la llibertat, amb els seus sacrificis i incerteses, és un preu que molts consideren massa alt per pagar.

En cada cantonada de la terra catalana, la història d'aquests 500 anys es recull en la mirada tacada de llàgrimes. Els catalans han après a plorar, a lamentar-se en silenci, i, en aquest plor, es veu com la serp es nodreix de la seva pròpia debilitat. El desig de rebel·lar-se queda enterrat darrere d'un mur de por i de la resignació col·lectiva. Alimentant aquells que, tot i saber en el fons que mai arribarà el dia en què Catalunya serà una nació sobirana, continuen fent créixer aquesta il·lusió per mantenir la calma aparent.

Així, la nostra història esdevé una crònica d'una terra que, tot i els segles de sofriment i opressió, sembla haver arribat a acceptar el seu destí. La serp que ens escanya no és només un símbol de l'opressió, sinó també del pes de la nostra pròpia indecisió. I mentre la història continua, es pregunta qui tindrà el cor per trencar aquestes grapes, i si algun dia, amb un crit col·lectiu, es podrà desafiar aquest preu insuportable per alliberar-se d'una ombra que fa ja mig mil·lenni.