Quan es revisa la història del procés independentista català, especialment des del 2012 fins al 2017, emergeix una dualitat que encara avui genera debats apassionats. Per una banda, hi havia una mobilització social inèdita, amb milions de persones als carrers, la majoria organitzades des de la base, que reclamaven un futur diferent per a Catalunya. D'altra banda, el comportament de molts líders polítics sembla haver estat marcat per la improvisació, les contradiccions i, en ocasions, per decisions que semblen beneficiar més l’estabilitat de l’Estat espanyol que no pas la ruptura que proclamaven. Això ens porta a plantejar una pregunta incòmoda: van ser aquests líders una colla de covards sense visió ni estratègia, o potser formaven part d’una operació més gran, destinada a mantenir la unitat d’Espanya intacta?

1. El context històric: del pactisme a l’independentisme

El procés no va sorgir del no-res. Abans del 2010, el sobiranisme català estava confinat a sectors minoritaris. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia va ser el catalitzador que va transformar un moviment autonomista en un projecte d’emancipació política. Les grans manifestacions del 2010 i del 2012, impulsades per organitzacions com l’ANC i Òmnium Cultural, van forçar CiU i ERC a endinsar-se en l’independentisme.

Artur Mas: de pactista a independentista sobtat. Un cas paradigmàtic és el d’Artur Mas, que l’any 2010 encara defensava el pacte fiscal amb Espanya com a gran projecte per a Catalunya. Però l’èxit de les mobilitzacions el va empènyer a assumir el lideratge d’un moviment que, en realitat, havia sorgit de les bases socials, no pas dels despatxos de la Generalitat. Aquesta transformació ràpida planteja preguntes: realment creia en la independència o simplement intentava canalitzar el malestar social per evitar que escapés del control institucional? Quan Mas va ser inhabilitat pel 9-N i Puigdemont el va substituir, semblava que el moviment guanyava en determinació. Però amb Puigdemont va quedar clar que el sobiranisme institucional seguia sent reactiu, sense una estratègia clara per assolir els objectius que proclamava.

2. L’1 d’octubre: l’aparent culminació d’un procés

L’1 d’octubre del 2017, el referèndum d’autodeterminació, va ser un triomf de l’organització popular i un desastre per a la imatge internacional de l’Estat espanyol. Les càrregues policials i les imatges de ciutadans defensant les urnes van generar una onada de simpatia cap a Catalunya arreu del món. Però, darrere d’aquesta jornada històrica, es va fer evident que no hi havia un pla efectiu per gestionar l’endemà.

2.1. La manca de preparació per implementar la independència

Tot i que el govern català havia promès que estava preparat per a la independència, posteriorment es va saber que això no era cert. Alguns exemples clau són:

- Estructures d’Estat inoperants. El govern no havia establert mecanismes per gestionar qüestions bàsiques com el control de fronteres, la hisenda pública o el sistema judicial. Sense aquestes estructures, una declaració d’independència efectiva era inviable.
- Suport internacional inexistent. Els líders havien repetit que la comunitat internacional donaria suport al moviment. Però, en realitat, cap país ni institució rellevant estava disposat a reconèixer una Catalunya independent. Fins i tot la UE va tancar files amb Espanya.
- Divisió estratègica. Els partits independentistes no tenien una estratègia conjunta. Mentre uns apostaven per la negociació i el diàleg, altres semblaven disposats a anar més enllà, però sense un pla concret.

2.2. Les decisions del 10 i 27 d’octubre

Després de l’1 d’octubre, molts esperaven que el govern català fes passos contundents cap a la independència. Però la realitat va ser molt diferent. El 10 d’octubre, Carles Puigdemont va declarar la independència, però immediatament la va suspendre per obrir la porta al diàleg amb Madrid. Aquesta decisió va desconcertar fins i tot els seus propis partidaris, ja que el govern espanyol ja havia deixat clar que no negociaria res. El 27 d’octubre, el Parlament va aprovar una declaració d’independència que, en realitat, va ser purament simbòlica. Aquella mateixa nit, molts membres del govern van fugir a l’exili o van acatar les ordres de la justícia espanyola. Aquestes decisions han estat interpretades per molts com una mostra de covardia, però també es podrien entendre com part d’una estratègia destinada a evitar un conflicte obert amb l’Estat espanyol.

3. La hipòtesi d’una estratègia planificada

Aquí és on entra la idea que molts líders polítics podrien haver estat peons en una operació més gran per protegir la integritat d’Espanya. Aquesta hipòtesi, que inicialment pot semblar conspirativa, guanya força quan s’analitzen certs elements.

3.1. L’interès de l’Estat en contenir el procés

Per a l’Estat espanyol, el procés representava un risc immens.

- Unitat territorial. La independència de Catalunya hauria generat un precedent que podria haver inspirat altres regions amb moviments nacionalistes, com el País Basc o Galícia.
- Impacte econòmic. Catalunya és una de les regions més pròsperes d’Espanya. La seva sortida hauria suposat un cop devastador per a l’economia espanyola.
- Imatge internacional. Les càrregues policials de l’1 d’octubre van danyar la reputació democràtica d’Espanya. Una escalada més gran hauria pogut generar conseqüències encara més greus a nivell diplomàtic.

3.2. La col·laboració implícita dels líders

Alguns indicis podrien suggerir que certs líders van col·laborar, conscientment o no, amb aquesta estratègia:

- Missatges interns filtrats. Durant el judici del procés, es van fer públics missatges de Puigdemont i altres líders que mostraven dubtes constants sobre la viabilitat de la independència.
- El gir d’ERC cap a l’autonomisme. Després del 2017, ERC ha adoptat un discurs molt més moderat, centrant-se en eixamplar la base dins del marc autonòmic.
- El paper de la CUP. Tot i el seu discurs antisistema, la CUP sovint ha acabat col·laborant amb governs autonòmics que, en teoria, rebutjava.

4. La divisió interna com a arma de desactivació

Un dels efectes més devastadors del procés ha estat la divisió que ha generat dins del mateix moviment independentista. Aquesta divisió ha fet que, cinc anys després, el moviment sigui incapaç d’articular una estratègia comuna. Això ha beneficiat clarament l’Estat, que ha pogut recuperar el control sense necessitat d’una escalada repressiva més gran.

5. Conclusió: covardia, improvisació o peons del sistema

Amb el temps, sembla cada cop més evident que el procés va fracassar per una combinació de factors. Covardia i manca de lideratge. Molts líders no estaven disposats a assumir les conseqüències d’una ruptura efectiva amb l’Estat. Improvisació i falta de preparació. La manca d’un pla real per a la independència va ser un obstacle insuperable. Col·laboració amb l’Estat. Alguns líders podrien haver estat, de manera conscient o inconscient, part d’una estratègia per evitar una crisi sistèmica. Sigui com sigui, el procés ha servit per reforçar l’estabilitat de l’Estat espanyol en lloc de posar-la en perill. El desànim i la divisió actual dins del moviment independentista són una prova d’això. El temps i una investigació més profunda podrien acabar revelant si, al darrere de tot, hi havia alguna cosa més que simples errors humans.

---