En la perspectiva del temps, es fa evident que el moviment independentista a Catalunya ha experimentat una davallada significativa, marcada per divisions internes, estratègies contradictòries i una manca de lideratge clar. En aquest context, la figura @junqueras.bsky.social i @Carles Puigdemont ha estat objecte de crítica i debat intens.

Junqueras i Puigdemont: Actors o obstacles?

Ambdós líders van tenir un paper crucial durant els esdeveniments clau de l’1 d’octubre de 2017, però la seva gestió posterior ha deixat molts dubtes entre les bases independentistes. Alguns sectors consideren que, des del primer dia, van jugar un doble joc, mostrant un discurs de confrontació mentre pactaven amb el sistema autonòmic espanyol. Aquesta doble realitat es pot interpretar com un intent d’evitar perdre els privilegis que comporta formar part d’un sistema que, en teoria, afirmaven voler desmantellar.

El fet que ambdós partits, Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya, hagin acabat defensant una estratègia més orientada a gestionar l’autonomia que no pas a fer avançar la causa independentista, ha estat vist com una traïció per part de molts independentistes. La política de desobediència aparent no ha arribat a concretar-se mai en accions realment disruptives, deixant un moviment desmobilitzat i desil·lusionat.

La necessitat d’un nou lideratge

El moviment independentista necessita regenerar-se des de la base. L’experiència d’aquests últims anys ha demostrat que no es pot confiar en lideratges vinculats al sistema actual espanyol. Els nous líders han de sorgir del poble, ser persones compromeses, sense interessos vinculats al sistema autonòmic i, sobretot, sense por a les conseqüències de confrontar-se directament amb l’estat.

Aquesta regeneració no és una tasca fàcil ni immediata. Requereix un llarg procés d’organització, pedagogia i empoderament de la societat civil. El moviment ha d’aprendre de les seves errades i evitar la dependència excessiva de partits polítics que, en última instància, poden estar més interessats a mantenir les seves quotes de poder que no pas a assolir la independència.

La força de la gent

Els canvis històrics sovint s’han produït no per la planificació detallada de les elits, sinó per l’acció decidida de les masses quan aquestes han perdut la por. La misèria i la desigualtat són motors de canvi que poden precipitar esdeveniments inesperats. En aquest sentit, el moviment independentista també ha d’estar preparat per aprofitar aquestes oportunitats, sempre amb una estratègia clara i amb l’objectiu d’evitar que les revoltes espontànies acabin sent sufocades per falta d’organització. Cal també crear mitjans d'informació que exagerin la misèria que l'estat espanyol imposa als catalans, assegurant que aquest missatge arribi a la gent de fora que viu i treballa a Catalunya, per tal de sumar-los a la causa.

Reivindicació i acció

Ara més que mai, és imprescindible que el moviment independentista recuperi el caràcter reivindicatiu i l’acció directa. Això implica:

Crear estructures de base: Organitzacions locals que treballin per la independència amb autonomia dels partits polítics. Aprofitant les xarxes i la digitalització, cal fer una gran tasca per informar a la gent i, sobretot, voler-ho fer de mica en mica. Aquest va ser el gran error del Consell per la República.

Promoure la desobediència civil: Accions pacífiques però contundents que posin en evidència la injustícia de l’actual sistema. Exemples d'això poden ser la creació de piquets informatius en espais clau, l'organització de cadenes humanes per bloquejar infraestructures importants o actes simbòlics com l'ocupació pacífica d'edificis representatius per denunciar la manca de democràcia.

Educació i consciència: Formar la població en els beneficis de la independència i els costos reals de no assolir-la. Degut a l'entrada d'immigrants, cal fer molta pedagogia per engrescar aquest nínxol de població en el sentiment independentista.

Fomentar un lideratge col·lectiu: Tot i que sempre hi ha un cap visible amb capacitat d'engrescar la gent, cal evitar la concentració de poder en una sola persona o partit per evitar traïcions futures.

Una lluita de llarg recorregut

La independència de Catalunya no arribarà de la nit al dia, ni es pot esperar que sigui resultat d’una negociació amable amb l’estat espanyol. El camí serà llarg i ple d’obstacles, i el pas del temps juga en contra, ja que cada vegada hi ha més gent que no és del país i no comparteix els ideals independentistes. Malgrat això, és precisament en la perseverança i el compromís de la gent on rau l’esperança d’una Catalunya lliure i sobirana.