Les xarxes socials constitueixen un fenomen contemporani que ha reconfigurat de manera profunda les dinàmiques comunicatives i socials a escala global. El seu paper com a mediadores de la interacció humana i la distribució d’informació és indiscutible. Tanmateix, també han emergit com a espais propicis per a la proliferació de discursos d’odi, desinformació i la consolidació d’ideologies extremistes, en particular aquelles vinculades a la dreta radical. En aquest context, la pregunta sobre la persistència de milions d’usuaris en aquestes plataformes, malgrat els seus efectes nocius, adquireix una rellevància crítica.

La permanència en aquestes xarxes es pot interpretar, en molts casos, com el resultat d’una convergència entre factors pragmàtics i dilemes ètics. Per a influenciadors, creadors de contingut i altres figures de rellevància mediàtica, desvincular-se d’aquestes plataformes implica un cost significatiu: la pèrdua d’audències construïdes durant anys i, sovint, una disminució dels ingressos econòmics directament relacionats amb la seva visibilitat. Aquest tipus d’usuaris justifiquen la seva continuïtat amb l’argument que pretenen “transformar la narrativa des de dins” o “educar” el seu públic. No obstant això, aquestes postures solen estar marcades per una motivació subjacent: mantenir la seva rellevància dins d’un ecosistema digital que premia la notorietat.

Des d’una perspectiva sociològica, aquest comportament reflecteix una crisi de valors en què els interessos individuals predominen sobre les consideracions ètiques col·lectives. En un entorn on les plataformes digitals exerceixen un paper determinant en la configuració de les relacions socials, les decisions individuals sobre el seu ús tenen conseqüències que transcendeixen l’àmbit personal. Romandre en xarxes socials que permeten o fomenten discursos d’odi equival, en molts casos, a legitimar implícitament aquestes pràctiques. A més, reforça un sistema algorítmic que prioritza les emocions negatives, com la indignació i l’escàndol, en detriment del contingut constructiu i reflexiu.

No obstant això, cal reconèixer la complexitat de les xarxes socials com a fenòmens duals. Per a certs sectors de la societat, representen una eina indispensable per a l’expressió i l’accés a informació alternativa, particularment en contextos de censura o limitacions mediàtiques. Tanmateix, aquesta funció potencialment emancipadora està condicionada per la mateixa infraestructura que facilita la difusió de discursos perjudicials. En aquest sentit, la permanència dels usuaris en aquestes plataformes no pot desvincular-se d’una reflexió crítica sobre les seves implicacions ètiques i polítiques.

A més, aquest fenomen s’ha d’entendre en el marc d’una dinàmica més àmplia de mercantilització dels valors. En l’era digital, la validació mediàtica i l’abast quantificable han desplaçat, en molts casos, un compromís genuí amb els principis ètics. Aquest canvi planteja interrogants fonamentals sobre el rol dels usuaris com a agents responsables dins d’un ecosistema digital que premia la visibilitat per damunt de la integritat.

En conclusió, la discussió sobre la permanència en xarxes socials no es pot reduir a una elecció individual, sinó que s’ha d’emmarcar en una avaluació col·lectiva de les estructures digitals que sustenten la vida contemporània. La legitimitat ètica d’aquestes plataformes i dels seus usuaris està íntimament lligada a la capacitat de la societat per establir prioritats que transcendeixin la immediatesa del benefici personal. Si el cost de mantenir la rellevància digital és la renúncia a principis ètics fonamentals, aleshores s’imposa la necessitat de replantejar críticament el model que hem acceptat com a norma.