Aquesta sensació punyent al pit, aquest reconeixement tardà que el temps, aquest riu que crèiem cabalós i inesgotable, ha començat a estrènyer-se, a tornar-se més ràpid en el seu curs cap al mar. Hem viscut sota la il·lusió de la joventut eterna, que sempre hi hauria un demà per desfer l'ahir, per pintar sobre el llenç de les nostres vides els colors que en el seu moment vam ometre o vam triar erròniament.

Ara, en mirar enrere, veiem les empremtes de les nostres decisions gravades a la sorra del temps, algunes profundes i clares, altres borroses pel vent de l'oblit selectiu. Voldríem tornar sobre les nostres passes, aturar-nos en aquella cruïlla de camins on vam prendre la direcció equivocada, xiuxiuejar a l'orella del nostre jo més jove les paraules d'advertència que ara ressonen amb tanta claredat a la nostra ment.

Però la vida, en el seu implacable avanç, no ens concedeix aquesta gràcia. El passat és un país estranger al qual no podem retornar, només podem contemplar les seves fronteres des de la distància, amb una barreja de nostàlgia, penediment i, potser, una incipient saviesa.

Significa això que estem condemnats a viure amb el pes dels nostres errors, amb l'ombra de les oportunitats perdudes? Potser no. Potser , aquesta presa de consciència de la finitud del temps i la irrevocabilitat de les nostres accions, no sigui un lament, sinó una invitació.

Una invitació a viure el present amb una intensitat renovada, a valorar cada instant com si fos l'últim, perquè, en cert sentit, ho és. Cada moment és una nova oportunitat per triar, per actuar, per estimar, encara que ja no puguem esborrar allò escrit.

Hem perdut la il·lusió de la marxa enrere, però hem guanyat la perspectiva de l'experiència. Hem après, a través dels cops i les carícies de la vida, què és el que realment importa. Ja no ens deixem enlluernar tan fàcilment per miratges ni ens perdem en laberints d'ambicions buides.

Ara, la pregunta que es planteja amb urgència és: què farem amb el temps que ens queda? Ens lamentarem eternament pel que no va ser i el que podria haver estat? O abraçarem aquest nou capítol amb la determinació d'escriure un final digne de la nostra història?

Potser la clau no rau en esmenar el passat, sinó en transformar la nostra relació amb ell. Acceptar que les nostres decisions, bones i dolentes, ens han portat fins a aquest punt, que són part del nostre aprenentatge, de la nostra evolució com a éssers humans.

Podem triar enfocar-nos en el llegat que volem deixar, en les llavors que encara podem plantar, en les relacions que podem enfortir. Podem trobar significat en la transmissió de la nostra experiència, en el suport a les noves generacions, en la contribució al món que ens envolta, encara que sigui de formes més modestes i silencioses.

La vida, en la seva saviesa, ens ensenya que el temps no es mesura només en anys, sinó en experiències, en la qualitat dels nostres moments, en l'amor que donem i rebem. Potser, en acceptar la impossibilitat de retrocedir, alliberem una energia que abans es consumia en la nostàlgia i el penediment, una energia que ara podem dirigir cap a la creació d'un present més ple i un futur, encara que limitat, ple de significat.

Així, en aquesta etapa de la vida, on la joventut s'esvaeix com un somni llunyà, trobem una nova manera de viure, una manera més conscient, més agraïda, més connectada amb l'essencial. Ja no correm perseguint il·lusions, sinó que caminem amb pas ferm, apreciant cada paisatge, cada trobada, cada sospir, sabent que el viatge, encara que amb un horitzó visible, continua sent una aventura digna de ser viscuda fins a l'últim instant.