Visc a un lloc que he batejat com #Españistan . No és un país en el sentit convencional, ni apareix als mapes. És més aviat una realitat, una manera de viure i entendre la societat que em rodeja. És el nom que dono al lloc on visc perquè reflecteix allò que observo cada dia: una nació on la indignació sovint es reserva per a temes trivals, on les prioritats semblen desdibuixades i on, massa sovint, sembla faltar una certa profunditat social.

A Españistan , sento vergonya quan veig com la gent s’altera, protesta i fins i tot és capaç de sortir al carrer per qüestions que, sincerament, haurien de ser secundàries en la vida d’un ciutadà conscient. Un partit de futbol pot mobilitzar milers de persones, generar discussions acalorades, passions desmesurades… Però pregunto: ¿on és la mateixa energia quan es tracta de defensar els drets laborals? ¿Quan es decideixen politiques públiques que afecten la sanitat, l’educació o les pensions?

Aquest és també un país on a tothom li interessa saber quant cobren els jugadors de futbol o les estrelles de la tele, però ningú no sembla inquietar-se pel propi sou. Ens comparem amb els privilegiats, com si fossin referents, mentre acceptem resignats que el nostre salari no ens permeti viure dignament. Hi ha una mena d’admiració passiva, gairebé submisa, cap a aquells que tenen molt, sense qüestionar com ho han aconseguit ni per què nosaltres no hi arribem.

A #Españistan , les audiències de televisió pugen com la espuma quan parlen de famosos, quan es destrossa la vida privada d’algú o quan es ventilen secrets inventats o exagerats. Els programes de premsa rosa atreuen molta més gent que un debat polític, una anàlisi econòmica o una reflexió cultural. I això diu molt sobre els valors que s’estan normalitzant.

Als bars d'Españistan trobes converses apassionades sobre l’últim fitxatge d’un equip de futbol, sobre qui ha entrat o sortit d’un reality show, sobre les aventures amoroses d’un personatge públic. Allà, tothom és expert. Però les biblioteques, en canvi, solen estar buides. L’espai per a la lectura, la formació, la cultura i el pensament crític sembla reservat per a uns pocs. El coneixement no és moda, i això és preocupant.

Aquest és el retrat de #Españistan : un país on la superfícialitat guanya terreny a la substància, on les emocions immediates eclipsen la reflexió profunda, i on la crítica social sembla ofegada per l’espectacle continu que ens ofereixen els mitjans i les xarxes socials.

No vull dir amb això que no hi hagi gent compromesa, ciutadans conscients o iniciatives positives. En hi ha. Però també crec que cal fer una mirada honesta cap a nosaltres mateixos com a societat. Cal qüestionar-nos si estem prioritzant el que realment importa, si estem educant en valors autèntics i si somiem amb un país millor.

Perquè potser, si deixem enrere #Españistan , podrem construir un lloc on les protestes siguin per causes justes, on llegir sigui tan popular com veure la tele, on el coneixement sigui tan valorat com l’entreteniment i on sentir-se orgullós del propi país no sigui un acte de fe, sinó de realitat.