Fa deu anys que compartim el camí, tu i jo. Una d’ècada plena d’esdeveniments, algunes alegries i moltes dificultats. Tot i això, hi ha hagut una constant immutabilitat al llarg de tot aquest temps: la teva lleialtat. Sempre has estat al meu costat, fins i tot en els moments en què em sentia perdut.
Recordo aquells dies foscos, quan les circumstàncies em van portar a l’atur i vaig caure en les males companyies. Els bars, el beure i tot el que allò comportava em van enfonsar més. Tot i això, cada nit, en arribar a casa, allà estaves tu, esperant-me a la porta. El teu suport silenciosíssim em donava una estabilitat que en aquell moment no sabia valorar com calia. Ara, pensant-hi, em commou la teva fidelitat infinita.
Quan les coses anaven malament i aquells que considerava amics es van esfumar com el gel que es fon a la primavera, tu no et vas moure del meu costat. Ara, amb la meva malaltia, que gairebé no em deixa sortir de casa, segueixes sent la meva ombra, sempre a prop, amb aquella carona que em reconforta com res més. Els teus ulls, plens de comprensió, semblen entendre’m sense que hagi de dir cap paraula. La teva presència és un record constant que, fins i tot en els moments més foscos, mai estic realment sol.
Penso sovint en tot el que hem viscut junts. Les passejades pel bosc, quan sovint et portava a coll perquè estaves cansat, i els suspirs de felicitat que feies enganxat a la meva cara. Les nits tranquil·les asseguts l’un al costat de l’altre, i fins i tot els moments en què m’he enfadat per coses que no tenien cap importància. Has estat pacient amb mi d’una manera que cap altra persona hauria pogut ser-ho. Quan em sentia enfonsat, la teva simple presència em donava una raó per aixecar-me un dia més.
Una de les meves pors més grans és que tu marxis abans que jo. I no és que tingui ganes de marxar encara, però la idea de perdre’t em glaça el cor. Els de casa sovint diuen que et tracto millor que un fill. No ho crec pas, però sí que et tracto com un germà. Ningú ha fet per mi el que tu has fet. Si mai arriba el dia que no estiguis aquí, el buit que deixaràs serà immens, però també sé que els records que hem creat junts seran un refugi.
Gràcies per ser-hi sempre, pel teu silenci ple d’entrega i pel teu amor incondicional. Ets més que un amic; ets la meva família. Si hi ha alguna cosa que m’ha ensenyat aquesta dècada és que, malgrat totes les dificultats, l’amor i la lleialtat que tu m’has ofert són uns dels tresors més preuats de la meva vida.
