Menys cues al Saló del Manga i més cues a les biblioteques. Aquesta frase, provocadora en aparença, és una porta oberta a reflexionar sobre com la societat contemporània, especialment en el context occidental, prioritza el consumisme i l’entreteniment davant de la cultura i l’educació. No es tracta de criticar directament el fet que els joves gaudeixin d’esdeveniments d’oci com el Saló del Manga, sinó de qüestionar per què aquests espais d’esbarjo atreuen milers de persones, mentre que les biblioteques, símbols del coneixement i del creixement intel·lectual, continuen gairebé buides.

El problema no rau en el manga o en la cultura popular, que, per cert, també poden tenir un gran valor cultural i artístic. El problema és que, com a societat, hem convertit aquests espais en centres de consum massiu on l’objectiu principal no és aprofundir en els continguts, sinó consumir productes, des de marxandatge fins a experiències superficials. Les cues al Saló del Manga no són només una mostra d’interès pels còmics japonesos, sinó un reflex d’una cultura on es fomenta el consum immediat, el plaer instantani i la idolatria d’una marca o fenomen cultural. En canvi, les biblioteques, que ofereixen accés gratuït al coneixement, eines per pensar críticament i la possibilitat d’una introspecció més profunda, són ignorades.

Aquest desequilibri no és casual. Vivim en una societat que fomenta constantment el consumisme. Les xarxes socials, les plataformes de continguts i les grans corporacions treballen a tota hora per captar l’atenció dels joves i convertir-la en benefici econòmic. Això crea una jerarquia de prioritats en la qual es dóna més valor al que és fàcilment consumible, al que genera emocions ràpides i tangibles, davant d’activitats que requereixen un esforç més prolongat, com la lectura, l’estudi o la reflexió crítica. Aquesta cultura de l’efímer afecta profundament la manera com els joves perceben el món, configurant un sistema de valors on el coneixement passa a un segon pla.

No és estrany, doncs, que els nostres joves, en general, no arribin als nivells de competència acadèmica desitjats. Quan el sistema educatiu es troba immers en una constant batalla per captar l’atenció dels alumnes davant d’una pluja d’estímuls externs més atractius, és lògic que les prioritats es desplacin. Si la lectura, la recerca i la reflexió no són activitats que es valoren socialment o que reben la mateixa promoció que un esdeveniment com el Saló del Manga, per què haurien de dedicar-hi temps els joves?

En lloc de criticar els joves per les seves preferències, hauríem de mirar cap a nosaltres mateixos com a societat. Quins missatges estem enviant? Per què l’educació i la cultura no reben el mateix suport institucional, mediàtic i social que les grans indústries de l’entreteniment? És clar que hi ha una falta de voluntat política i social per revertir aquesta tendència. Les biblioteques haurien de ser espais centrals a la vida de la comunitat, amb activitats que fomentin la curiositat i el pensament crític. Haurien de ser promocionades amb la mateixa intensitat que qualsevol esdeveniment cultural massiu.

Finalment, aquesta reflexió no és només una crítica, sinó també una invitació a l’autocrítica i a l’acció. Com podem convertir la cultura i l’educació en eixos centrals de la nostra societat? Com podem fer que les cues a les biblioteques siguin tan llargues com les del Saló del Manga? Aquestes són preguntes que hauríem de començar a plantejar-nos seriosament si volem construir una societat on el coneixement tingui el valor que realment mereix. No es tracta de substituir el gaudi de l’entreteniment, sinó de reequilibrar les prioritats perquè el creixement personal i col·lectiu no quedi relegat a un paper secundari.