Avui, mentre escric aquestes línies, sento un nus al estómac. No és només perquè les ombres del feixisme que creiem enterrades per sempre estan ressorgint amb força inesperada; és perquè ho estem permetent. Sí, nosaltres, els ciutadans d’aquest món globalitzat i suposadament il·lustrat, estem deixant que el mateix virus que assoli Europa i gran part del planeta durant la dècada dels anys 30 torni, ara vestit de nous altaveus, però igual de letal.

Què va ocorre en aquells anys? Milions de vides es van apagar sota el pes d’ideologies totalitaris que prometien ordre, seguretat i grandesa, però que en realitat van portar mort, destrucció i fam. La Segona Guerra Mundial no fou només una contesa militar; fou un genocidi massiu, una catàstrofe humanitària sense precedents on Europa es va reduir a escombres i milions de persones van morir de fam, persecució o als camps d’extermini. Però qui recorda ja aquests noms? Qui parla avui d’Auschwitz, Guernica o Hiroshima més enllà dels llibres d’història?

Mentre tant, aquí estem, una vegada més al bosc de l’abisme. El feixisme, aquesta plaga insaciable que es nodreix del por, la desinformació i l’odi, està infiltrant-se en totes les esferes del poder: política, econòmica, cultural i fins i tot digital. Les mateixes eines tecnològiques que prometien democratitzar el coneixement i connectar el món s’han convertit en plataformes per difondre propaganda, manipular mentes i controlar informació. Els algoritmes no són neutres; estan sent utilitzats com armes per silenciar veus dissidents i reforçar narratives autoritàries. I nosaltres, què fem? Ens distrèiem amb trivialitats, consumim entreteniment superficial i ens obsessionem amb qüestions superficials mentre les nostres llibertats es desgasten poc a poc.

Observo com el nostre temps es dilapida en debats absurds sobre qui ha besat a qui, quin influencer porta la moda més extravagant o quin serà el proper anime de moda. És comprensible, potser inevitable, que busquem evadir-nos d’una realitat cada cop més opressiva. Tanmateix, aquesta evasió col·lectiva és precisament el que els feixismes necessiten per prosperar. Mentre ens entretenim amb "dibuixos" i notícies sensacionalistes, ells consoliden el seu poder, erosionen les nostres institucions democràtiques i construeixen una societat vigilada i controlada on pensar diferent pot convertir-se en perillós.

Però la culpa no recau únicament en el poble. Aquells encarregats de protegir les democràcies, de velar pels drets humans i garantir que mai més ocorren tragèdies com les del segle XX, també han fallat miserablement. Molts polítics, funcionaris i líders globals han optat per mirar cap a altre costat, prioritzant els seus interessos personals i la seva supervivència dins del sistema abans que el benestar col·lectiu. Prefereixen jugar a la política partidista, fer negocis bruts i perpetuar estructures injustes en lloc d’enfrontar-se a l’enemic comú: el ressorgiment del feixisme.

La història ens ha demostrat que quan el feixisme guanya terreny, ningú es queda indemne. Ni tan sols aquells que inicialment els varen fer costat pensant que podrien beneficiar-se’n. La màquina de guerra feixista no té Pietat ni aliats permanents; devora tot el que troba al seu pas fins que no queda res més que ruïnes i lamentacions. És això realment el que volem per als nostres fills i nebots? És aquesta l’herència que desitgem deixar-los?

És hora d’espillar-se. No podem seguir fingint que tot està bé mentre les alarmes sonen a tot volum. Necessitem recuperar la nostra capacitat crítica, informar-nos des de fonts fiables i denunciar qualsevol intent de manipulació o censura. Hem de reclamar responsabilitat als nostres representants i treballar junts per construir un món més just, inclusiu . Perquè si no ho fem ara, correm el risc de repetir els errors del passat... i aquesta vegada, podria ser pitjor.

No oblidem les lliçons de la història. Recordem les víctimes innocents, les famílies destrossades, les ciutats arrasades per l’odi i l’ambició desmesurada. Honorem la seva memòria resistint activament contra qualsevol forma de feixisme, sigui qual sigui la seva màscara. Perquè el preu de la indiferència és massa alt: milions de vides perdudes, generacions enters marcats pel sofriment i un lligatge de dolor que tardarà dècades en curar-se.

El feixisme no espera permís per actuar. Tampoc no hem d’esperar que sigui massa tard per aturar-lo.