En l’horitzó global, comencen a bufar vents de guerra amb una intensitat que no deixa lloc al dubte. Els governs de gairebé tots els països del món estan incrementant els seus pressupostos militars, reforçant arsenals i actualitzant estratègies de combat. Aquest augment no sembla una simple casualitat ni una mesura preventiva, sinó una preparació per a un escenari que molts temen però pocs gosen anomenar: una gran guerra. Alguna cosa es percep en l’ambient, i no és res de bo.

Al llarg de la història, les grans guerres han estat detonants de transformacions socials, econòmiques i polítiques. Han portat amb elles una mena de "reinici forçat", on els vencedors imposen les noves regles del joc. Però aquest reinici mai arriba sense un preu: dècades de penúries, milions de vides perdudes, ciutats destruïdes i generacions marcades pel trauma.

La humanitat, malgrat els seus avenços tecnològics i les seves aspiracions de civilització, continua sense trobar una manera efectiva de resoldre les seves crisis o enveges sense recórrer a la violència. En lloc d’aprendre de les lliçons del passat, sembla que repetim un patró tràgic, on els conflictes i les guerres es converteixen en eines de poder, de control i d’ajust de comptes.

La veritat és que la guerra rara vegada afecta aquells que la promouen. Els líders, generals i magnats que es beneficien dels conflictes mai trepitgen un camp de batalla. Són els ciutadans comuns els qui paguen el preu, convertint-se en simples números a les estadístiques de morts, destrucció i desplaçament. La paradoxa és brutal: aquells que no tenen res a guanyar en una guerra són sempre els que més perden.

Amb cada decisió política que prioritza la inversió en armes per sobre de l’educació, la sanitat o el desenvolupament sostenible, es perpetua un cicle de mort i destrucció. Les guerres no només es lluiten amb bales, sinó amb la indiferència d’una humanitat que es resigna a creure que el conflicte és inevitable. Però, és realment inevitable? O ens han programat per pensar que no hi ha una altra manera de resoldre les nostres diferències?

A mesura que els tambors de guerra ressonen amb més força, la por no és només ser testimonis d’una altra catàstrofe global, sinó també convertir-se en víctimes directes d’ella. Ningú vol ser un número més en les estadístiques d’una guerra que, al final, no beneficia ningú més que aquells que ja tenen el poder. Però, mentre els líders juguen amb les seves estratègies d’escacs geopolítics, per al ciutadà comú només queda una opció: esperar que, d’alguna manera, la tempesta passi sense arrasar-ho tot.

Potser, al cap i a la fi, la tragèdia més gran de la nostra espècie no és només la guerra en si mateixa, sinó la nostra incapacitat col·lectiva d’imaginar un món on les crisis es resolguin sense matar, destruir ni arrasar. Un món on la humanitat visqui a l’altura d’aquell ideal que tant predica, però que mai no aconsegueix assolir.