Catalunya és un territori amb una història rica i plena de resistència. Al llarg dels segles, els catalans han defensat no només el seu territori, sinó també la seva cultura, les seves institucions i, sobretot, la seva identitat com a poble. Des de la resistència al decret de Nova Planta, que va suposar la pèrdua de les institucions pròpies, fins a les lluites més recents contra la dictadura franquista, el poble català ha estat un exemple de resiliència i determinació. Però aquesta força que va caracteritzar els catalans durant segles sembla haver anat esvaint-se, fins al punt que avui ens trobem immersos en una mena de letargia col·lectiva, una comoditat que ens ha fet perdre de vista el que realment significa ser un poble.

La llengua catalana, que durant segles va ser un símbol de resistència, és avui el millor indicador d’aquesta transformació. En temps de prohibicions, el català no només es va mantenir viu, sinó que es va consolidar com a eina de cohesió i d’identitat. Era la llengua del carrer, de la família, de les relacions socials. Parlar català era un acte de resistència, un gest que connectava les persones amb la seva història i el seu futur. Però avui, en un context de llibertats formals, la llengua ja no té el mateix protagonisme. No perquè hagi perdut el seu valor intrínsec, sinó perquè el poble que li donava vida ha anat cedint espai, no davant d’una prohibició externa, sinó davant d’una comoditat interna que ens absorbeix.

Aquest canvi no es pot deslligar de com, com a societat, hem canviat la nostra manera d’entendre la lluita i la resistència. Els catalans, que un dia van ser lluitadors per la seva terra, pel seu poble i per la seva cultura, s’han anat acomodant en un sistema que premia el conformisme. La globalització, el consumisme i la manca d’un projecte nacional clar han fet que molts catalans hagin deixat de pensar en col·lectiu per centrar-se en els seus interessos individuals. L’esperit de país que durant segles va ser el motor de Catalunya sembla haver-se difuminat davant d’una idea de benestar immediat que no requereix sacrificis ni compromisos.

La història ens ensenya que els pobles que deixen de lluitar per ells mateixos acaben desapareixent. Aquesta desaparició no sempre és física, com en el cas de les conquestes militars, sinó que sovint és cultural i identitària. Les llengües moren, les tradicions es dilueixen i, amb elles, es perd l’essència d’un poble. Això no passa de manera sobtada; és un procés lent i gairebé imperceptible que s’inicia amb la renúncia a les petites coses, com parlar en la llengua pròpia o defensar les tradicions, i acaba amb una assimilació completa en un marc que ja no deixa espai per a la diferència.

El català, com a llengua, és només un indicador d’aquest procés. Quan les famílies deixen de transmetre el català als seus fills, quan els joves prefereixen parlar en castellà o en altres idiomes perquè ho troben més còmode o pràctic, el que realment està en joc no és només la llengua, sinó la consciència de ser un poble. És la pèrdua de la connexió amb una història que ens ha ensenyat que els drets i les llibertats no es regalen, sinó que es guanyen amb esforç i perseverança.

En lloc de lamentar-nos pel declivi de la llengua, hauríem d’entendre’l com un símptoma d’un problema més profund: la pèrdua de l’esperit col·lectiu que va definir Catalunya durant segles. La comoditat no és un enemic en si mateix, però sí que ho és quan ens fa perdre de vista el que realment importa. Com a poble, hem d’aprendre de la nostra història i recordar que els moments de màxima foscor sempre van ser superats gràcies a la unió, al treball i a la resistència.

No tot està perdut, però el temps no juga a favor. Si volem preservar el que queda del nostre patrimoni cultural i identitari, hem de tornar a posar al centre allò que ens defineix com a poble: la llengua, la cultura, la història i, sobretot, la voluntat de seguir existint com a comunitat. Això requereix una implicació real, no només de les institucions, sinó de cadascun de nosaltres, perquè la història ens ha ensenyat que, quan un poble lluita per ell mateix, sempre hi ha esperança. Però, si deixem que la comoditat ens faci oblidar qui som, no només estarem perdent el català, sinó també el nostre lloc al món.