Ah, els catalans. Aquest poble noble, generós, altruista fins a la mèdul·la. Si existís un premi Nobel a la solidaritat fiscal involuntària, el guanyaríem any rere any, sense ni haver de fer campanya. Perquè qui, si no nosaltres, tindria l’amabilitat de regalar-li a l’Estat espanyol uns modestos 25.000 milions d’euros anuals sense ni arrufar el nas? I no pas com a préstec, no, no. Com a donació pura i dura. Sense interessos, sense condicions, i, el més entranyable, sense esperar-ne mai res a canvi.

Mentrestant, mentre Espanya es prem el cinturó (amb la nostra cartera, això sí), nosaltres anem fent números. Perquè resulta que, tot i tenir una de les economies més potents de l’Estat, ens trobem en la simpàtica situació d’haver de demanar 4.500 milions d’euros per poder fer front a les nostres pròpies despeses. Una mica com aquell que treballa tot l’any, li roben la nòmina, i després ha de pidolar per pagar el lloguer. Però amb elegància, eh? Que som catalans i tenim seny.

I com no sentir una mica de tendresa quan Madrid, que gestiona amb tanta eficiència el que recapta (oi?), ens explica que no podem decidir sobre les nostres infraestructures, ni sobre la recaptació, ni sobre com gastar els diners que generem? Clar, ells ho fan millor. Com es pot dubtar d’un Estat que promet un corredor mediterrani des del segle passat però que encara no sap ben bé si passa per Terol?

Ara bé, no caldria pas posar-se dramàtics. Que aquí no parlem de greuges, sinó de valors. Perquè a Catalunya, en lloc de queixar-nos, fem com sempre: produir, pagar, callar… i fer sardanes. Fins i tot els nostres infants aprenen de ben petits que “la solidaritat es quan tu et quedes sense mestres però pagues perquè n’hi hagi de sobres a Extremadura”. És preciós.

Així que no ens queixem. Estimem Espanya. Estimem-la tant que li paguem les autopistes, els trens AVE que no agafa ningú i els aeroports buits. Estimem-la tant, que quan demanem un préstec per cobrir serveis bàsics, ho fem amb un somriure. Perquè si una cosa ens defineix, és que ens agrada pagar dues vegades per tot: una perquè algú altre pugui viure millor, i una altra perquè a casa nostra no ens quedin els hospitals a mitges.

I si algun dia, per casualitat, ens passa pel cap demanar que ens deixin gestionar els nostres propis recursos, només una mica, no patiu: sempre hi haurà algú per recordar-nos que som uns insolidaris. Nosaltres, els que portem dècades pagant la festa.

Però ei, ni un retret. Som tan bones persones, que fins i tot el robatori el considerem un acte d’amor.